dijous, 30 d’abril de 2015

Per a mi no es.

Fer un programa de radio ha estat molt divertit, ha sigut molt estimulant, m'he posat a reflexionar sobre la meua vida amorosa, m'he ho he passat millor impossible però no m'agrada la radio, no treballaria en una radio i m'acabaria tirant dels pels si ho haguera de tornar a fer i no sé per què, por ser per què no sóc una persona amb uns interessos radiofònics o per què jo em veig millor treballant en una empresa amb el meu vestit i sobretot els meus tacons, això no em pot faltar mai, a més, el meu cap treballar més quan em pose a pensar en econòmica, que no dic que no m'haja agradat l'experiència, no esta de més provar coses noves però així ja sé que la radio és que m'apass
ione.

 La radio necessita una planificació posterior a pesar que no es note i per sort o per desgràcia eixe "salero" el tinc per què ho vaig a reconéixer, molts esforços a la radio no he fet... potser per què la veig fàcil i no planteja un repte per a mi i disculpes si algú es sent ofés però és la conclusió que he trobat a la meua experiència que s'ha confirmat hui.

 Hui he tornat a la radio, però una radio de veritat com uns quants centenars de ollents perquè em pogueren fer junt amb el president de l'entitat que represente una entrevista i m'han felicitat públicament per la meua soltura i gràcia al parlar però en veure el treballa que feien no m'ha despertat gens d'interés però també he de dir que l'entrevista ha sigut molt divertida i encantada tornaria a fer un miler d'entrevistes.

Maquinant

Maquinant entre totes les companyes i Nacho hem fet una programa de radio, mijor o pitjor però ho em fet, i no es pot dir que no hu hàgem passat malament, per que treballar plorant de la rissa no és treballar precisament, tot es fa molt més amé i ho em aconseguit gràcies a el nostre dot espontànies i sobretot gràcies a la nostra conductora del programa, Elena que ha fet que les seccions isquen de meravella.

 Marta va parlar del que de veritat l'ix del cor, la musica, Cristina es posar negra amb els progàmetes de televisió i Nacho es va informar sobre els esports però falte jo, puc dir que jo vaig fer el indio tot el programa, em vaig riure i vaig soltar comentaris punxegudes que escoltaven en rialles dels meus companys i la meua secció de l'amor, precisament de l'amor, cosa de la qual no sóc molt experta per que m'he pegat cada cabotada amb els hòmens que fins i tot he aplegat a pensar que el millor seria fer-me estrela de mar, no tindre relacions i ser hermafrodita, però sóc molt dèbil i no em puc resistir als hòmens per aixo vaig comentar moltes de les meues aventures i desventures amoroses per a què no facen el que jo he fet per que a pesar que siga graciós no hu és tant però almenys puc dir que he gaudit i estic gaudint de les meues aventures i desventures i no sols amoroses per que hi ha molt més a part de la carn tendra i el contacte, per això em vaig a fer estrela de mar.

divendres, 24 d’abril de 2015

Si em pose a pensar



Si em pose a pensar, pense en el futur, en el més immediat i no fa falta que em pregunte que faré, si ni tan sols se que faré dema. Si pense en el passat, pot ser que plore per tot el que he canviat en tan sols dos anys, he descobert coses i les coses m'han descobert a mi, amb els descobriments jo mateixa m'he matisat, he crescut i fins i tot crec que he descobert parts de mi que no coneixia.
No vull posar-me melancòlica al recordar el camí que he pres, tan sols vull po
sar-me a recordar d'una manera egoista; Dir a mi mateixa que el camí es llarg i tortuós però sempre molt sorprenent, tan sorprenent com descobrir coses que mai que m'agradarien o que mai aconseguiria com pronunciar almenys decentment aquesta llengua amb tantes "S" i "K" tant mal de cap m'han donat però, a pesar que em faça fàstic, dir-ho enyoraré la seua musicalitat al parlar.

En tan sols dos anys he descobert que escriure es molt senzill però perillós, per què absorbeix i aconseguix relaxar el meu cap tot embotat de ximpleries i que no ha parat de fer el cabra ni un segon, potser això siga una de les coses que més admire de mi mateixa, tindre a vegades el valor de fer el que em done la gana, força que encara pense i molt detingudament d'on ha eixit, però això és una altra historia...

 I si em pose a pensar de veritat, sense fer-me la valenta ni la forta ho veig tot clar, tinc por, tinc por del futur per perdre el que sóc i por del passat de tornar a ser el que era. Doncs que sóc?


 Millor no pensar...

dilluns, 6 d’abril de 2015

hipòtesis

I un dia qualsevol vaig haver de triar un del miler de poemes que va traure el professor per a fer un vídeo narrant-lo, vaig llegir molts per a escollir bé perquè no volia triar un que no m'agradara perquè això fa que el lliges d'una forma desastrosa, és primordial entendre el poema i sobretot sentir-ho duna manera especial, per això vaig fer una busqueda exhaustiva i per desgràcia cap poema em tindria el cor perquè en realitat no sóc una persona tendra i els poemes cursis poden posar-me els pèls de punta però no en el bon sentit, perquè les tripes s'arremolinen i els timpans s'irriten, per això vaig escollir "hipòtesis científica" una poesia crua i directa, sense figures boniques ni embolics lingüístics, expressant l'amor en tot el seua esplendor carnal, molt lluny de les damisel·les en apurs i els cavallers, al contrari, mostra els símptomes de l'amor més bàsic amb un toc reflexiu al final de la poesia per a no deixar en sac rot el narrat abans. Doncs serà que les coses embolicades no m'agraden o que odie amb tot el meu cor les ximpleries boniques de l'amor que molts veuen en els cabells de l'amada o en els seus ulls com llacs.

dijous, 2 d’abril de 2015

L'amor i jo

Per a la meua secció radiofonica vaig a fer un consultori amb una temàtica molt important, molt perillosa i sobretot candent, vaig a parlar de l'estúpid amor i els seus perills, vaig a donar consell i respondre alguns dubtes que sorgissen a la majoria i el vaig a fer jo, precisament jo que fa dos mesos estic soltera després de dos anys amb la mateixa persona, un poc de pràctica que puc tindre però espere que no es confonguen, vaig a desemmascarar a l'estúpid amor que a trencat molts cors i ha fet que les nenes no puguen dormir, menjar o respirar bé, vaig a tirar per terra tots els mites romàntic que ni de lluny són realitat i el dic amb una experiència a l'esquena, el príncep blau és de tot menys blau i les princeses roses amb vestits llargs fa temps que per sort és curtaren les faldes i van com boges besant saps de forma desesperada sense adonar-sen de què les envolta, pobretes nenes amb complex de princeses.

 Tots aquest desvarajust, els ha creat l'amor, que tots s'hi han esforçat en decorar amb flors xocolata i romanticisme quasi mai es dóna en la vida real, deixeu d'imaginar a l'home perfecte que fa bogeries per tu, que t'espera en l'estació i la seua vida es torna en tu intentant baixar la lluna per tu, no això és molt insà i perillós si no estem preparats per a viure una relació d'amor o forçar-la com algunes o alguns histèrics que es tatuen dies senyalats i no et deixen ni per anar al bany, doncs bé, vaig a respondre i a intentar que no suïciden la seua vida amorosa i si almenys he fet pensar a algú em done per satisfeta.

La radio personal.



Les exposicions espontànies de les parts de la radio, la seua historia, els seus treballadors i el seu funcionament intern ens ha preparat per a aventurar-nos a la radio, a la radio tal qual l'escoltem, fent un programa amb diferents seccions i col·laboradors amb musiqueta i anuncis cronometrant-nos per a no malgastar el temps i acabar fent un programa sense peus ni cap en la nostra mig hora de programa, a mi personalment m'agrada la proposta, em va fer que el meu cap començara sense control a pensar i maquinar idees però se perfectament que el treball amb el pas del temps es convertira en una bola pesada que em costara molt de fer a pesar de tindre un temps molt reduït he de pensar en moltes coses com la meua parla desastrosa del valencià, la meua desmesurada espontaneïtat i sobreactivitat que m'imbueix el cos quan em sent estimulada.

 No crec que tot el món estiga igual d'entusiasmat com jo, fins i tot crec que jo mateixa acabaré desinfla'n-me i el vore molt pesat a mesura que passe el temps perquè no tot el món es sent entusiasmat per les activitats radiofòniques o comunicaves perquè per exemple jo no vaig a estudiar res d'això perquè em pareix un jovi o una activitat tediosa per a gent bohèmia o amb un esperit diferent del meu, jo no m'emocione amb poemes ni sonets, i com jo supose que a més gent li passarà el mateix.

dilluns, 9 de març de 2015

Hipótesis cientifica


Jamas pensé que, o simplemente creo que no he sido capaz de darme cuenta, que nuestro cuerpo esa una explosión de cambios que nos afectan de las maneras mas vergonzosas posibles, desde gases olorosos a un enrojecimiento de lo mas encantador y todo por el amor, por ese acercamiento o mirada de la persona que mas te descontrola y de la forma mas estúpida posible.
 Y es que el amor es tan estupido e incomprensible que escapa a nuestro propio control.






video

divendres, 20 de febrer de 2015

Som idiotes

En les ultimes classes d'Habilitats hem preparat totes les nostres conferències, i jo també per si no haveu llegit els meus últims escrits... Jo vaig ser una de les primeres a exposar, la segona per a ser més exacta i estava nerviosa i per estrany que puga paréixer els nervis que vaig veure al principi en la meua companya em van tranquil·litzar perquè ella també estava nerviosa, era normal estar nerviosa i més quan la pobra inaugurava les exposicions però quan ella anava a fer-ho pitjor, jo em preocupava perquè, Déu meu, jo no parlava tan bé, no pareixeria tan seriosa ni tan segura i supose que els passaria el mateix a les meues companyes posteriors.

 Totes van exposar molt bé i amb els seus estils però totes estaven molt nervioses al principi i per estrany que puga paréixer em va fer gràcia veure-les nervioses i fora de si, però també m'entendria i volia ajudar-les a totes. Em va fer gracia perquè em sentia important al pensar que es posaven nervioses per mi, pensarien que jo o la meua opinió serien importants.

Es podria dir que em vaig sentir important perquè em veuen cada dia i fent bogeries es van posar nervioses amb la meua presencia i la de la resta de companys i per descomptat jo també em vaig posar nerviosa amb el meu hiperactivisme natural amb les mans.

 Tots ens posem nerviosos quan hem de donar un discurs o una conferència davant de poc o molta gent ens posem nerviosos, pot ser pel to formal que hem de posar, per la preparació que hem de fer, per la por a no agradar al public o simplement perquè som idiotes.

dijous, 19 de febrer de 2015

Negres, alts, elegants i preciosos

Tots tenim algun amulet o fetitxisme que ens dóna una estranya sensació de seguretat falta, si pensem, tots hem tingut, tenim qualsevol chisme, figureta o roba a la qual tenim predilecció i confiem la nostra sort "si em pose aquests calcetins m'eixirà bé" "que no se m'oblide la figureta per a l'examen!" En realitat no et donen gens de sort i ho dic perquè tinc moltíssimes coses a les quals confie la meua sort.

 L'ultima vegada que vaig confiar la meua sort van ser als meus tacons nous, perquè adore els tacons i les sabates en general... Però aquests me'ls va regalar una persona molt especial per a mi i francament són preciosos, discrets i elegants, per això me'ls vaig posar per a la meua conferencia.


Me'ls vaig posar tota plena de nervis i amb les mans tembloroses, era conscient que havia practicat molt i m'havia esforçat amb tots els passos que havia de completar per a terminar la meua conferencia i a mes em sentia segura amb el meu text i el meu power point perquè els havia fet bé i amb el meu estil però és inevitable sentir-se nerviós davant del public per escàs que siga, sabia que podia pifiarla en qualsevol moment però em vaig autoconvercer que tenia els meus tacons i que el faria bé, molt bé, per això vaig començar a parlar i la primera paraula que em va eixir per la boca a ser en Castella i no va tindre sentit "Vaig a hablar de com parlar en public" moltes gràcies tacons. No put estar enfadada amb ells, me'ls posaré altra vegada perquè són preciosos.

La meua conferència

Com una artista, em vaig sentir com una artista amb els meus tacons, la meua roba... Tot, ho vaig preparar tot, la meua veu, la pronunciació pudenta que tinc i les meues pifiades lèxiques per a fer una conferència digna i sense adormir a les marmotes.

 Per a fer una conferència cal tenir en compte moltíssimes coses, preparar el text, el power point, la presentació... I pensar en tot el que havia de fer em posava tremendament nerviosa i insegura, per això vaig descartar la idea de fer una conferència que jo entenc com a estàndard, lineal i monòtona, així és que vaig donar-li el meu toc personal amb eixa espurna estranya que tinc al parlar i no afrontar el contingut d'una manera seriosa i estricta sinó amb consells que de veritat crec que recordarà millor el public, tot eixint-me una mica del guió preparat.

 Sóc conscient que puc semblar nerviosa inclús una mica hiperactiva quan parle en public o a qualsevol persona per això vaig fer un auto control internet atant-me a mi mateixa les mans i les cames, els tics verbals nerviosos i sobretot les paraules castellanes que s'apoderen de la meua ment en casos d'alerta màxima però vaig gaudir de l'experiència moltíssim, tant com si fóra una artista de veritat.

dissabte, 31 de gener de 2015

A per ells que són pocs i covards

Sempre amb mi, sempre s'acarnissa amb mi, eixe estúpid ens maligne que s'aprofita de la gent com jo. Sabeu perfectament del que parle, perquè tot el món l'ha sofrit alguna vegada, i qui diga que no, sé que menteix... A tot el món li ha caigut alguna vegada la torrada de la boca amb melmelada o us ha xopat un autobús xafant la bassa d'aigua del carrer, i així una llista llarguíssima de malifetes que té pensades la mala sort, perquè ella ens vigila i a la mínima, zass!! Tot el que té una mínima possibilitat d'eixir malament ix malament.

 La mala sort sempre es troba present com un fantasma que gaudeix amb la nostra desgràcia i sobretot s'aprofita de la gent com jo que té un sentit de l'equilibri extraordinari i sempre, i quan dic sempre és sempre, s'emporta tot el mobiliari cap avant, siga el que siga, per això la mala sort sempre m'acompanya com una amiga fidel i em torna boja. Sí, ha arribat a estropejar-me modelets quan eixia de festa, de la manara que siga sempre acabe fatal i tot per la seua culpa.

 No té cap remei, però almenys sé que fins i tot forma part del meu estrany encant, perquè al cap i a la fi, què seria jo sense la meua mala sort, una xica avorrida i molt normal encara que m'evitaria alguns atacs de bogeria

                               .

La bombolla


Tots vivim bé no? Amb els nostres problemes diaris, però bé al cap i a fi, perquè tot podria anar a pitjor, podríem viure en guerra, patir fam o ser dones en un estat islàmic, però, per sort, a una gran part de la població mundial ens ha tocat viure en un "món" paral·lel a l'infern. En canvi la nostra població occidental es troba en una constant infelicitat, que si estem grossos i les carns blanes com foques, que si no puc comprar-me unes sabates a la moda o no puc operar-me el cul per a poder utilitzar-lo com a taula.

 La nostra bogeria ha arribat fins a un punt que als pobres nens els transformem en maquinetes de plàstic que tan sols volen una vegada darrere l'altra l'estúpid joguet nou, que té una aplicació nova i costa el triple, però al pobre xiquet li'l compres perquè, és clar, el xiquet el que vol són regals i més regals en lloc de la companyia dels seus pares o dels seus amics al carrer perquè tots estem molt ocupats...

 Hem fet, sense adonar-nos-en, uns nens de plàstic i nosaltres mateixos, uns consumistes tan egoistes que no ens hem parat a mirar el que ocorre darrere la nostra bombolla.



Podem l'herba

Sempre el mateix, faig el mateix sempre, sense canvis i tan disciplinada que es pot pensar que les nostres vides estan en un constant control, aquest control que es pot definir inclús malèfic comença des de menuts amb l'educació. Els nens aprenen el triangle, el cercle...i qui sobresurt un poquet el tallen, perquè comencen a tallar-nos a la mateixa mida que la gespa.

 Apleguem a cursos superiors i com arobots autòmates sucumbim a la presió social externa, que prové de la nostra infantesa, fava per obligació hem de vestir iguals, tots! I quan dic tots és tots, els nens amb uns pantalons que no se sap com poden caminar amb ells i eixes gorres i la postura de xulo que tan sols fa que pareguen simples peleles. També tenen una forta personalitat les donetes amb la panxa a l'aire i mes pintades que una porta però açò és molt normal... No reafirmen la seua personalitat fins que no tenen una capacitat i maduresa mental, però quan per fi tots volen ser differents tan sols ho aconseguixen els que des d'un principi han sigut retallats..

 Per això reivindique fer el que ens isca dels nasos i fer el que ens isca d'un altre lloc on no dóna mai el sol.

dissabte, 10 de gener de 2015

La meua maledicció

No em considere una principiant amb la tecnologia i els ordinadors perquè la nostra generació és indígena amb els aparatets, tots em nascut amb un ordinador davall del braç i no em hagut d'aprendre a utilitzar-los, doncs bé, no és el meu cas perquè per a la meua desgracia he nascut en aquest món ple d'ordinadors i aparatets que em fan la vida impossible i que se perfectament que m'odien.

Aquest problema o maledicció com el vulgueu llamar s'accentua quan he de presentar treballs, sobretot a la meua assignatura, habilitats comunicatives, on fem treballs que m'agraden i m'entusiasmen moltíssim però tenen tots un grau molt alt de tecnologia perquè els hem de fer tots amb un ordinador. He pogut entregar tot a l'hora i decentment perquè m'agrada molt escriure i tinc moltíssima imaginació, però aquest ultim treball ha sigut de rissa, tots el que podia eixir malament ha eixit mal, l'ordinador s'escoña en l'últimament, l'he de refer i per ultim no es veu en el format que porte i jo em pregunte... Que mes? I no el pregunte molt for per si de cas no em deixa publicar aquesta entrada, perquè s'ha publicat no?