dissabte, 31 de gener de 2015

A per ells que són pocs i covards

Sempre amb mi, sempre s'acarnissa amb mi, eixe estúpid ens maligne que s'aprofita de la gent com jo. Sabeu perfectament del que parle, perquè tot el món l'ha sofrit alguna vegada, i qui diga que no, sé que menteix... A tot el món li ha caigut alguna vegada la torrada de la boca amb melmelada o us ha xopat un autobús xafant la bassa d'aigua del carrer, i així una llista llarguíssima de malifetes que té pensades la mala sort, perquè ella ens vigila i a la mínima, zass!! Tot el que té una mínima possibilitat d'eixir malament ix malament.

 La mala sort sempre es troba present com un fantasma que gaudeix amb la nostra desgràcia i sobretot s'aprofita de la gent com jo que té un sentit de l'equilibri extraordinari i sempre, i quan dic sempre és sempre, s'emporta tot el mobiliari cap avant, siga el que siga, per això la mala sort sempre m'acompanya com una amiga fidel i em torna boja. Sí, ha arribat a estropejar-me modelets quan eixia de festa, de la manara que siga sempre acabe fatal i tot per la seua culpa.

 No té cap remei, però almenys sé que fins i tot forma part del meu estrany encant, perquè al cap i a la fi, què seria jo sense la meua mala sort, una xica avorrida i molt normal encara que m'evitaria alguns atacs de bogeria

                               .

La bombolla


Tots vivim bé no? Amb els nostres problemes diaris, però bé al cap i a fi, perquè tot podria anar a pitjor, podríem viure en guerra, patir fam o ser dones en un estat islàmic, però, per sort, a una gran part de la població mundial ens ha tocat viure en un "món" paral·lel a l'infern. En canvi la nostra població occidental es troba en una constant infelicitat, que si estem grossos i les carns blanes com foques, que si no puc comprar-me unes sabates a la moda o no puc operar-me el cul per a poder utilitzar-lo com a taula.

 La nostra bogeria ha arribat fins a un punt que als pobres nens els transformem en maquinetes de plàstic que tan sols volen una vegada darrere l'altra l'estúpid joguet nou, que té una aplicació nova i costa el triple, però al pobre xiquet li'l compres perquè, és clar, el xiquet el que vol són regals i més regals en lloc de la companyia dels seus pares o dels seus amics al carrer perquè tots estem molt ocupats...

 Hem fet, sense adonar-nos-en, uns nens de plàstic i nosaltres mateixos, uns consumistes tan egoistes que no ens hem parat a mirar el que ocorre darrere la nostra bombolla.



Podem l'herba

Sempre el mateix, faig el mateix sempre, sense canvis i tan disciplinada que es pot pensar que les nostres vides estan en un constant control, aquest control que es pot definir inclús malèfic comença des de menuts amb l'educació. Els nens aprenen el triangle, el cercle...i qui sobresurt un poquet el tallen, perquè comencen a tallar-nos a la mateixa mida que la gespa.

 Apleguem a cursos superiors i com arobots autòmates sucumbim a la presió social externa, que prové de la nostra infantesa, fava per obligació hem de vestir iguals, tots! I quan dic tots és tots, els nens amb uns pantalons que no se sap com poden caminar amb ells i eixes gorres i la postura de xulo que tan sols fa que pareguen simples peleles. També tenen una forta personalitat les donetes amb la panxa a l'aire i mes pintades que una porta però açò és molt normal... No reafirmen la seua personalitat fins que no tenen una capacitat i maduresa mental, però quan per fi tots volen ser differents tan sols ho aconseguixen els que des d'un principi han sigut retallats..

 Per això reivindique fer el que ens isca dels nasos i fer el que ens isca d'un altre lloc on no dóna mai el sol.

dissabte, 10 de gener de 2015

La meua maledicció

No em considere una principiant amb la tecnologia i els ordinadors perquè la nostra generació és indígena amb els aparatets, tots em nascut amb un ordinador davall del braç i no em hagut d'aprendre a utilitzar-los, doncs bé, no és el meu cas perquè per a la meua desgracia he nascut en aquest món ple d'ordinadors i aparatets que em fan la vida impossible i que se perfectament que m'odien.

Aquest problema o maledicció com el vulgueu llamar s'accentua quan he de presentar treballs, sobretot a la meua assignatura, habilitats comunicatives, on fem treballs que m'agraden i m'entusiasmen moltíssim però tenen tots un grau molt alt de tecnologia perquè els hem de fer tots amb un ordinador. He pogut entregar tot a l'hora i decentment perquè m'agrada molt escriure i tinc moltíssima imaginació, però aquest ultim treball ha sigut de rissa, tots el que podia eixir malament ha eixit mal, l'ordinador s'escoña en l'últimament, l'he de refer i per ultim no es veu en el format que porte i jo em pregunte... Que mes? I no el pregunte molt for per si de cas no em deixa publicar aquesta entrada, perquè s'ha publicat no?